Darrera els vidres i Cecília

Així es titulen els dos llibres que dijous 23 d'octubre a les 19:30 h. seran presentats a la Biblioteca, acte al que esteu tots convidats.
Darrera els vidres és un poemari de la paretana Eulàlia Ripoll i recull una cinquantena de poemes que parlen de mirades dirigides al món i al joc intern dels sentiments. La presentació anirà a càrrec d'Israel Clarà, poeta i editor.
I tot seguit Cecília, obra del també paretà Carles Zafón, una novel·la que té per protagonista una llibretera de poble, separada i amb dues filles. La seva existència transcorre dins la monotonia de la vida moderna però la mort del seu avi l'abocarà a la descoberta de la història familiar, secrets desconeguts que tenen un llibre com a misteriós nexe d'unió. La presentació anirà a càrrec de Montse Mateu, psicòloga clínica.
Aquí teniu l'enllaç a l'editorial Omicron que en fa la publicació: http://editorialomicron.com/, i per tal que n'aneu fent un tast us oferim un poema de Darrera els vidres:

«Han callat les teves rialles,
però em queda en el record
la teva alegria i el ressò de les teves
paraules sempre optimistes.
La porta oberta del teu pis,
petit i ben ample, per on passejava
les meves corredisses d'infant belluguet.
El moviment de les teves mans,
blanques i pigades, sorgeix
entre els meus records com un símbol
de serenitat amb anys guanyada.
Valor immesurable d'una companyia
que trencava dues solituds.
Que junt amb el regust de les torrades
calentes
i el cruixir de les nous,
em porta un somriure als llavis
i alegria al cor.
Quan et recordo.»
(poema JOSEPA)
© Eulàlia Ripoll, 2008

I un fragment de la novel·la Cecília:
«Aquell dimarts les ombres van tornar amb més força que mai. A les vuit en punt les màquines del general Montsacopa van repetir la càrrega, però en aquesta ocasió escometien amb una crueltat més abassegadora que la primera vegada. L’exèrcit groc va escampar-se per tot el solar, distribuint-se estratègicament. Les pales excavadores actuaven com una rajada de llops famèlics, uns carnívors predadors ensinistrats en la cacera. Es llençaven acarnissadament, enfonsaven els ullals, burxaven sota la pell, esgarrinxaven la carn, esgrunaven els músculs, seccionaven els nervis i en treien, com a premi, la terra especejada. Fils de sorra, barrejats amb petites pedres i grumolls de fang, els regalimava per entre les dents de ferro.»
© Carles Zafon, 2008