dilluns, 2 de novembre del 2009

Jaume Cabré, qui sóc i per què escric

Sovint m'han preguntat per què escric. Al principi contestava amb evasives, perquè ni jo ho sabia, o, si de cas, tenia la temptació d'etzibar un discurs més o menys solemnial sobre el fet literari. Ara, quan m'ho pregunten, em quedo amb les evasives però, al mateix temps, amb alguns elements de clarificació personal, perquè arriba un moment que m'adono que l'escriptura és, per a mi, un acte necessari de la mateixa manera que fa temps que ho és la lectura. Una cosa sí que la tinc clara: he arribat a l'escriptura a través de la lectura. Com a lector, obrir un llibre es converteix en l'acceptació de la invitació que en fa l'autor a entrar en el món de les seves reflexions i dels seus plantejaments estilístics. De la mateixa manera, escriure, per a mi, és la possibilitat de posar en ordre la meva vida interior i abocar, amb l'ajut de la gran metàfora que és la literatura, allò que penso, que m'amoïna, que temo, que espero, que m'alegra o m'entristeix. Amb un gran avantatge afegit: el mitjà que faig servir, el llenguatge, em permet un plantejament estètic que em plau cada vegada més. Els fonemes, els mots, les frases, els paràgrafs, són materials palpitants, vius, que s'encadenen i adquireixen ritme i cadència propis i que, aquest és el miracle, adquireixen significat per ells mateixos.Periòdicament a totes les literatures, s'enceten polèmiques sobre el nivell de qualitat literària del moment. I de manera fatal, s'estableixen dues posicions polaritzades: la dels que defensen que anem abocats al fracàs perquè tota la producció del moment és irrellevant, i la dels que consideren que no hi ha per tant i, fins i tot, esgrimeixen obres i noms concrets per evidenciar que hi ha qualitat. Més d'una vegada m'han invitat a participar activament en aquestes polèmiques però, encara que les considero útils (tota revisió és bona), també les considero estèrils per raons de caire personal que m'impedeixen introduir-m'hi. En parlo ara perquè tenen molt a veure amb la meva manera d'entendre la praxi literària.

Actualitat literària sobre Jaume Cabré a Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya <http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jaume-cabre>

4 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada molt com ho explica. Pera mi, escriure, es una mica això i té raó en què "els fonemes, els mots...". Però, en sabem (sé) tan poc encara! Em queda molt per eixir.

I.

Sònia ha dit...

Jo porto poc llegit, però de moment m'està agradant molt, sobretot això de fer parlar el pensament dels personatges i així separar el "jo penso" del "jo dic"...

mia ha dit...

Sí, això ho fem tots, en alguna ocasió...
"malparit", o gràcies ets molt amaple!
no?
Sento no haver estat al club aquest dia, estava al llit...

svoboda ha dit...

El lector d'una novel·la, o el lector de poesia, si n'ha sortit transformat, quan tanca el llibre per darrer cop, sap que a partir d'aquell moment ell és ell més aquella lectura.
Jaume Cabré (Barcelona 1947)

Aquesta reflexió defineix molt bé el procés del gaudi de llegir que experimento.