dilluns, 16 de febrer de 2009

Maria Barbal a la Biblioteca

Enfilem la segona quinzena de febrer amb la vista posada en Pedra de tartera. En aquest cas tindrem el plaer de compartir impressions amb la seva autora, Maria Barbal. Us apunto, per començar, com s'ha descrit a ella mateixa, amb les seves mateixes paraules:

Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant, trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut als Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d'hores al Sobirà.
Els pares em van donar el que ells no havien pogut tenir: instrucció des de ben xica; però eren els anys cinquanta i els centres escolars respiraven submisos, el català hi era ignorat. També a diferència dels pares, vaig viure en la despreocupació de qualsevol feina necessària que no fos estudiar. El meu germà i jo, com la majoria de nens i nenes de Tremp, vam aprendre a nedar al pantà de Sant Antoni. Ja som a l'època de les vacances, però les millors vam tenir-les els primers anys, a la vall d'Àssua, a casa de la padrina, quan encara hi havia terra sembrada i bestiar par aviar. Una mica de lluny, com si fos un joc sense esforç, vaig conèixer les feines pròpies de l'estiu. Segar, gavellar, batre... Era el final d'una època que, quan vaig complir dotze anys, ja havia acabat per a la casa de la meva mare, en hores de gran afluència de famílies des de la muntanya cap a les ciutats.
La meva va ser, només, una migració cultural. Vaig arribar a Barcelona als catorze anys, el 1964, per continuar el Batxillerat. Aleshores no sabia que esdevindria la meva ciutat. Aquest fet es va produir molt més tard, quan ja havia acabat Filosofia i Lletres a la Universitat Central i em decidia a buscar feina en el camp de l'ensenyament.
Feia temps que m'agradava escriure, però aquesta era una ocupació instintivament íntima, de què no acostumava a parlar.
Recordo uns versos en un bloc quadriculat, devia tenir tretze o catorze anys. D'aleshores són també unes llibretes on recollia un diari. Quan amb les companyes de l'Institut Montserrat vaig viatjar a Castella, prèviament el pare me n'havia demanat un reportatge. El seu amor per la terra i les persones, per la lectura, per les anècdotes, per les paraules, el compto definitiu en el fet que jo comencés a escriure. Ara bé, se'm demana per què escric, en present.
Hi ha més d'una resposta i, per tant, cada una conté només una part dels motius, encara que qualsevol d'aquestes parts és suficient per escriure.
Escric perquè m'agrada.
Perquè és una manera de viure sota d'altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d'inconformisme.
Escric per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant.
Algunes hores, escric per necessitat.

1 comentari:

BECKETT ha dit...

"Perquè és una manera de viure sota d'altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d'inconformisme" defineix perfectament que vol dir escriure, no sóc un apasionat de la Barbal, ni un dels seus lectors, però m´ha guanyat per la causa